
Alberto Romero, sevillà de naixença i Albertucho pel públic rocker. Als seus 24 anys, aquest poeta de carrer, músic d'inclinació, un geni, es desvesteix per al món a través de les seves cançons. Cançons que fugen del cop i del ritme fàcil i l'escolta perible, per a endinsar-nos així en la particular fantasia que embolica tot allò que la vareta d'Alberto és capaç de fregar, per a submergir-nos d'aquesta forma amb cada nou descobriment en un món tan suggeridor com ensoñador que tan sols ell és capaç de dibuixar. Amasijo de Porrazos (Dro Atlantic, 2008), tan contundent com el cúmul de cops que la vida t'exigeix en el caminar diari, suposa la particular concepció per a la tercera creació discogràfica d'aquest artista del sur. Un disc directe i sincer, on expressant i condensant d'aquesta forma l’energia que Albertucho i la seva banda són capaços d'oferir i engalanar en directe. ‘Los Mastodontes de Corazón’, ‘Temblando’ o el propi tall que obre el disc i dóna títol al mateix, ‘Amasijo de Porrazos’, són només alguns dels intensos passatges que recorren aquest tren d'emocions del que no han volgut baixar-se amics com el propi Lichis (La Cabra Mecànica), Kutxi (Marea), o Fernando Madina (Reincidents), Gerardo (Vantroi) i Txus (Dissidència), aportant triada de veus en ‘Me gustan más los Perros que los Hombres’. Des de Sevilla fins al cel.
